George Enescu

George Enescu

Biografia
Naixement	19 agost 1881 George Enescu (Romania) (en)
Mort	4 maig 1955 (73 anys) 8è districte de París (França)
Sepultura	cementiri de Père-Lachaise, 68 48° 51′ 44″ N, 2° 23′ 31″ E / 48.862169°N,2.391839°E / 48.862169; 2.391839 Grave of Enesco (en)
Formació	Conservatoire de Paris Universitat de Música i Art Dramàtic de Viena
Activitat
Ocupació	compositor, pedagog musical, professor d'universitat, director d'orquestra, violinista, pianista, musicòleg
Ocupador	Conservatoire de Paris George Enescu Philharmonic Orchestra (en) Orquestra Filharmònica de Nova York Accademia Musicale Chigiana École Normale de Musique de Paris Orquestra Simfònica de la BBC
Gènere	Òpera, simfonia, música de cambra i piano repertoire (en)
Professors	Gabriel Fauré, Robert Fuchs, Josef Hellmesberger, Jules Massenet, André Gedalge i Martin-Pierre Marsick
Alumnes	Marius Constant, Yehudi Menuhin, Christian Ferras, Ivry Gitlis, Arthur Grumiaux, Serge Blanc, Ștefan Gheorghiu, Sidney Harth, Arthur Leblanc i Ida Haendel
Instrument	Violí i piano
Obra
Obres destacables Violin Sonata No. 3 (en) Suite villageoise d'Enesco (fr) (1900) Octet per a cordes (1901) Romanian Rhapsody No. 1 (en) (1954) Chamber Symphony (en) (segle XX) Œdipe
Família
Cònjuge	Marie Cantacuzène (1937–1955)
Premis  Cavaller de la Legió d'Honor

George Enescu (George Enescu, 19 d'agost de 1881 - 8è districte de París, 4 de maig de 1955), conegut a França com a Georges Enesco, fou un compositor, violinista, pedagog, pianista i director d'orquestra romanès. Hom el considera el creador de l'escola romanesa i el seu compositor més universal,^[1] la figura més important de la vida musical romanesa de la primera meitat del segle xx i un dels violinistes més grans de la seva generació.^[2]

Com molts intel·lectuals romanesos de la seva generació, la segona terra natal d'Enescu va ser França, tot i que va passar un temps considerable als Estats Units. Era estretament relacionat amb Jacques Thibaud i Alfred Cortot.^[3]

Com que havia estudiat als conservatoris de Viena i París, va combinar molts elements de les tradicions germànica i francesa. La seva fenomenal memòria va absorbir gairebé tot el cànon clàssic (inclosos els 58 volums de l'edició de la Bach-Gesellschaft), i la seva carrera com a violinista, pianista, director i professor el va posar en contacte amb la majoria dels compositors europeus més importants.^[4][5] Al llarg de la seva vida excepcional, va tenir l'oportunitat de tocar amb Brahms, d'estudiar amb Fauré i Massenet i de conèixer Bartók, Strauss, Ravel, Debussy i Xostakóvitx.^[5]

Pau Casals, que va acompanyar al piano, va descriure Enescu com «el fenomen musical més gran des de Mozart». Va ser un geni, però amb una vida molt humana: va estimar amb fervor una dona que va apreciar-lo tard, ja mort, va patir humiliacions en la seva carrera i vida personal, va construir i invertir, i va perdre tota la seva riquesa per causa dels règims polítics. Va conèixer l'èxit i el reconeixement, però també la misèria i la desil·lusió. Va ser oblidat en vida, mentre patia els turments de la malaltia i la vellesa.^[6]

Va tenir tres passions: el romanticisme tardà alemany, l'escola francesa i el folklore romanès, que totes tres van competir per ser les seves influències. Cap, però, va tenir un domini exclusiu. Mentre que el públic actual valora positivament aquesta ambigüitat, el segle passat la va considerar com una indecisió.^[7]